Estómacs buits i l’ànima trista

  • Iniciatives veïnals intenten combatre la fam que afecta cada vegada més famílies en situació de pobresa extrema a Barcelona
  • La resposta dels governs s’enfoca des de la caritat i no mostra el problema com una qüestió de desigualtats i vulneració de drets Ha arribat a taula.

Ningú l’ha convidada, però ella s’obre camí i planta el seu cul gros enmig dels comensals, sense demanar ni permís ni perdó, decidida a devorar tot el que troba per saciar el forat negre que té a l’estómac. Avui, l’Azucena i la seva filla de 15 anys només soparan les engrunes que els permet la crisi, aquesta senyora grossa i antipàtica que les està deixant sense plat a taula. Això sí, ho faran ben juntetes, als peus del llit d’una habitació rellogada: no els queda més remei que malconviure amb persones que “no tenen res a veure” amb elles.

Com l’Azucena, tres de cada deu famílies catalanes asseguren tenir dificultats per arribar a finals de mes, mentre que al voltant d’un 40% diuen arribar-hi de manera folgada, segons dades de l’IDESCAT. Així mateix, gairebé la meitat de la despesa de les famílies catalanes es destina a cobrir les primeres necessitats o l’accés a uns drets que avui considerem fonamentals i inalienables. En concret, s’inverteix de mitjana un 14,3% en alimentació i un 32% en despeses de l’habitatge.

Si ens allunyem de la fredor de les dades, i sobretot si no fem cas de les minoritàries grans fortunes que desequilibren la balança estadística, ¿quines conseqüències comporta aquest augment de famílies que tenen greus problemes per arribar a finals de mes, bé perquè tenen una hipoteca que les ofega, bé perquè no els queden prou diners per alimentar-se com cal?

L’Azucena, com cada setmana, passa el pal per tots els racons, treu la pols als mobles i neteja els vidres.

– Buenos días –la saluda secament l’advocat més jove del despatx. Els altres directament la ignoren.

– Bueno’ día’, chico –respon l’Azucena sense amagar el seu accent malagueny.

Segueix passant el drap pels vidres. La qüestió és que no hi hagi queixes. Només hi va un dia a la setmana a fer un parell o tres d’hores, però en aquest moment és tot el que té. Des que la van acomiadar fa gairebé tres anys d’aquell magatzem de reciclatge de roba de Càritas, només troba feines abusives que la fan sentir com un serf medieval. Certament, té pocs estudis, així que tampoc pot accedir a un gran ventall de possibilitats. N’és conscient però tampoc demana massa: vol una vida normal, amb una feina normal i una casa normal, com la que tenia a Màlaga abans de sortir escopetejada per fugir dels maltractaments que el seu marit li dedicava a ella i a la seva filla.

Sense deixar de feinejar, es toca els cabells, nerviosa. Ha deixat la seva filla sola en aquell pis de mala mort. “És prou grandeta”, pensa, “se sabrà defensar d’aquells homes insuportables amb els que compartim cuina”. També pensa que el lloguer de l’habitació el pagarà a la tarda, quan torni., perquè acaba de cobrar la Renda Activa d’Inserció (RAI), 426 tristos euros. Quina pena, quin malviure!

A Catalunya la pobresa té un rostre marcadament femení, com el de l’Azucena. Afecta un 32% de les dones davant de només el 24% dels homes, però en canvi sovint és menys visible. En llars com la seva, l’escassetat és inevitable amb uns ingressos mensuals de menys de 725 euros mensuals. És indiscutiblement pobra, i fa pinya amb un 20% dels catalans que es troba en la mateixa situació de risc de pobresa. Si no fos per les prestacions de l’estat del benestar, aquestes que ara els governs retallen per tapar el forat de la crisi financera, un 41,6% dels catalans malviurien com ho fa ella.

Robin Hood, però a l’inrevés

L’alimentació és, segurament, el primer dret fonamental de l’home. D’ella en depèn la seva subsistència física. Per tant, la fam és un problema de justícia que cal resoldre a través de la política. Es tracta de posar la dignitat humana per sobre del benefici empresarial. És tracta, també, d’un problema de responsabilitats. Segons Arcadi Oliveres, professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB i conegut activista social, amb el govern de CIU al capdavant s’està actuant com “Robin Hood però a la inversa”. I ho exemplifica: “Amb la retirada de l’impost de successions es van deixar d’ingressar 55 milions d’euros, i amb la revisió del PIRMI de l’agost passat, es van tornar a ingressar aquest 55 milions d’euros, però que en aquest cas provenien d’un estrat de població molt més baix.”

En aquest sentit, podem dir que tots som responsables de la situació actual? Sí i no, respon Oliveres, i alguns més que d’altres. “Dir que tots som igualment responsables contribueix a treure-li importància al paper d’aquella gent que més mal està fent”, interpreta Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB. Cruz apunta, en aquest sentit: “Sempre hi ha una responsabilitat. Pot ser per acció o per omissió: en el codi penal hi ha un delicte que consisteix a no auxiliar a una persona que necessita ajuda. Si un govern, podent-hi fer alguna cosa, no la fa, és responsable de les conseqüències que comporti aquella decisió”.

La ‘nova pobresa’

Així doncs, l’acceleració i la intensificació dels processos d’empobriment de bona part de la ciutadania del nostre país no és un fenomen nou causat per la malèfica i intangible senyora crisi. A més, ja prové d’abans, perquè aquesta vulnerabilitat d’un perfil de persones cada vegada més ampli es va detectar ja als anys 80, quan els mecanismes de protecció que mantenien gran part de la població lluny de la pobresa van començar a deteriorar-se.

És aleshores quan els governs d’ideologia neoliberal van posar fi a les polítiques de plena ocupació. Per això molts sociòlegs com José Adelantado, professor del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Seminari de Polítiques Socials (SAPS), defensen que aquest concepte de “nova pobresa” és una mica relatiu, perquè suposa que el que varia és la “tipologia de pobre”. “No crec que sigui tant que canviï la mena de pobre com que s’ampliï. No són pobres estructuralment diferents, són pobres iguals, però els ha tocat el rebre més tard, perquè això colpeja de baix cap a dalt”, argumenta.

Segons Albert Sales, professor associat d’estructura social a la UPF i membre de la ONG SETEM-Catalunya, el que ha fet la crisi, en tot cas, és accelerar el procés d’empobriment a través de la destrucció de llocs de treball i de les retallades de la inversió social. Com escriu al seu blog La pobresa té causes i la “nova pobresa” també, les víctimes, com a conseqüència, s’estenen irremeiablement: des de joves autòctons amb estudis universitaris que porten dos anys a l’atur, fins a llars on cap dels adults aconsegueix trobar una feina, passant per persones amb una llarga experiència professional com a autònomes que es veuen obligades a deixar la seva activitat perquè només registren pèrdues, entre d’altres.

Però, sens dubte, qui s’enduu la pitjor part són les persones nouvingudes, perquè tenen menys suport social i familiar i aconsegueixen feines més inestables. De fet, abans de la crisi, més de la meitat de la població activa d’origen estranger sobrevivia, segons l’IDESCAT, només gràcies a contractes temporals. Així que molts no han estat ni acomiadats, sinó que senzillament no se’ls ha renovat el contracte. A finals del 2009, ja hi havia un 30% dels estrangers a l’atur. Des d’aleshores, la pobresa dels immigrants no ha fet més que augmentar. Molts dormen al carrer, reciclen tot tipus de metalls i plàstics i, al mateix temps, aprofiten per espigolar menjar en l’horari del banquet de les deixalles: de 8 a 9 del vespre.

Segons dades del Servei de Neteja i Gestió de Residus de l’Ajuntament de Barcelona, cada trenta dies els barcelonins llencem al voltant de 35 tones de deixalles orgàniques, que s’inclouen dins de les prop de 13.000 tones del conjunt de brossa generada mensualment. Tal com argumenta Albert Sales, aquestes persones no “saturen” els serveis socials, doncs veiem com, segons l’INE, mentre al 2008 el 52% de les persones ateses en els seus recursos residencials eren d’origen estranger no comunitari, el 2011 la proporció de persones no comunitàries havia baixat fins al 38%. Aquesta situació es deu, en gran part, a la falta de documentació – derivada moltes vegades de no tenir un contracte laboral-, que estableix una “trava insalvable per iniciar processos d’inclusió social” i fa que les pròpies institucions siguin “agents d’exclusió”.

La solitària

Ja és l’una i trona. Però al cel no hi ha cap núvol. És la panxa de l’Azucena, que reclama el seu àpat. No ha esmorzat i ahir poc que va sopar. Però avui és dilluns, un dels seus dies de sort.

– Bon dia, Azucena!

– Hola –diu mentre travessa decidida el llindar de la porta de l’Ateneu Popular Julia Romera de Santa Coloma de Gramenet.

Al principi es quedava a la porta, sempre esperava que els altres companys l’animessin a entrar. Ara ja se sent com una més del grup, així que entra decidida i deixa la jaqueta en una taula amb sis cadires de fusta i un hule de cuina groc. De seguida corre a buscar-se el plat.

La fam no és una catàstrofe de la mare naturalesa, ben al contrari, és, ara i aquí, tant eradicable com calamitosa. Tal com argumenta Albert Sales, “no podem caure en l’error de creure que aquest augment de la pobresa no depèn de nosaltres”. La gana mata, segons l’UNESCO, més persones que qualsevol guerra o catàstrofe natural. Abans ens quedava lluny, però la crisi econòmica ha anat escurant butxaques i buidant neveres i ara la gana és ben present a les ciutats catalanes. Urgeix que la societat prengui consciència i reaccioni davant d’un problema que, com veurem tot seguit, està, en part, molt ben estudiat i té una solució plausible, si bé aquesta no és una prioritat dins el calendari de les elits polítiques.

A més dels nouvinguts, un dels col·lectius a qui més afecta la gana és als infants. La pobresa infantil és una realitat consolidada: segons UNICEF, un 26% dels nens de l’estat espanyol es troben en aquesta situació, que constitueix “un problema social de primera magnitud”, alerta Sales. I si aquesta pobresa es tradueix en una malnutrició o una alimentació deficient, les repercussions en el desenvolupament físic i neuronal es fan evidents. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), de la nutrició en depenen el sistema immunitari, el creixement, el rendiment escolar, la productivitat, entre d’altres.

Així doncs, no és exagerat dir que el simple fet de no poder dur mai un entrepà per esmorzar a mig matí a l’escola pot influir en el futur d’un infant. Segons Adelantado, “la pobresa infantil el que ens indica és que seguirem tenint pobresa quan aquests nens pobres siguin adults pobres”, és a dir, que hi haurà una reproducció intergeneracional de la pobresa. Complementàriament, Albert Sales es recolza en la pobresa infantil per desmuntar la principal falsa premissa del capitalisme: la igualtat d’oportunitats, o sigui, l’assumpció que totes i tots gaudim d’una posició de sortida similar garantida per una educació pública i uns serveis bàsics que ens permeten ascendir cap a la riquesa econòmica si hi posem tots els nostres esforços. “L’existència de la pobresa i l’exclusió social entre els infants evidencia, sense cap mena de discussió, que hi ha persones que parteixen amb uns desavantatges socials evidents ja des del naixement”, argumenta Sales.

Mesurar la fam

La manera més científica de mesurar la fam consisteix a calcular les calories que s’ingereixen diàriament. Segons els nutricionistes, una dieta d’entre 3.000 i 3.250 quilocalories al dia és el que cal per poder realitzar una feina normal, que no requereixi un esforç físic ni mental exagerat. D’aquestes, 1.500 són necessàries simplement per mantenir el cos en funcionament. Als països “rics” es dóna per suposat, potser massa ràpid, que no existeix la desnutrició, entesa com a malaltia causada per una dieta inapropiada, hipocalòrica i hipoprotèica. Certament, és més freqüent l’ús del concepte malnutrició, que s’utilitza per definir una sèrie de condicions alimentàries que dificulten la bona salut. Tal com la defineix la FAO, pot ser causada per una ingestió inadequada o desequilibrada o per una absorció deficient dels nutrients consumits. Inclou tant la desnutrició -privació d’aliments- com la sobrealimentació -consum excessiu d’aliments en relació a les necessitats energètiques-.

S’anomeni com s’anomeni, quan parlem de fam hem de tenir sempre present quina és la condició econòmica de context. Sobretot a les zones urbanes, on resulta impensable subsistir sense diners. Considerem la fam, doncs, com una conseqüència lògica de la pobresa. Segurament, és aquesta associació directa la que ha fet que tant a l’estat espanyol com a Catalunya, a través dels serveis estadístics INE i IDESCAT respectivament, no s’hi dediqui una atenció especial a la fam, que queda difuminada dins del gran globus “pobresa i exclusió social”. Avui dia, doncs, la fam no és una realitat estadística i això fa que no es faci visible, que no puguem comptabilitzar-la d’una manera exacta posant-li cara, ulls i dents. I no obstant això, cal remarcar que els patrons que mesuren la pobresa avui se centren en excés en la vessant econòmica, sense establir relacions amb les conseqüències socials que comporten els processos d’empobriment o, en aquest cas, l’experiència continuada de la gana.

Caritats locals

– Avui hi ha estofat de mongetes –li diu a l’Azucena la voluntària que li serveix el menjar.

– Bueno, a ver si me dan un poco de fuerza. Hoy me siento un poco cansá… Mira, ahí viene Montse!

– Buenos días, ¿Cómo vamos?

– Tirando, viviendo al día, porque si no…

– Sí, al futuro mejor no molestarlo.

– Te veo más animada hoy.

– Un poco, depende del día.

Seuen totes dues a taula. L’Azucena li explica que ahir va anar a parlar amb una representant de l’Ajuntament de Santa Coloma.

– Le dije lo que hacen aquí en el comedor y cómo nos ayudan. Pero también le conté que es insuficiente y que queremos un servicio que se preste toda la semana y que incluya comidas, duchas, lavadoras…

– A ver si reaccionan.

– Les he invitado a venir. La chica me ha dicho que le parece bien, que es en la mesa donde se hacen los mejores negocios.

L’Azucena i la Montse es troben al menjador social que ha impulsat voluntàriament l’Ateneu Popular Julia Romera de Santa Coloma de Gramenet, que ofereix un àpat calent a trenta persones dos migdies a la setmana. Però l’Azucena té raó quan diu que és insuficient: segons la llei 2/2007 de l’11 d’octubre de serveis socials, tots els municipis amb més de 20.000 habitants estan obligats a disposar d’un servei públic de menjador i d’acolliment residencial d’urgència. Tal com explica en Jordi Garcia, membre de l’Ateneu, ara per ara a Santa Coloma no hi ha cap alberg. Mentre prop de 3.600 pisos resten buits a la ciutat mentre molta gent dorm al carrer.

A més, si bé és cert que hi ha tres menjadors, cap d’ells compleix amb el que aquests veïns consideren que la llei exigeix. No són gratuïts, dos són exclusius per a la gent gran i un accepta a persones amb pocs recursos econòmics únicament en el segon torn de cuina. No permeten fer els tres àpats mínims diaris i no hi ha atenció tots els dies de la setmana. En Jordi Garcia es mostra sorprès pel camí que està prenent la seva iniciativa: “Ens hem trobat amb persones que vénen directament derivades dels mateixos serveis socials de l’Ajuntament. I, a més, està clar que, si només oferint aquest servei dos dies a la setmana hi ha gent que no ens falla cap dilluns ni cap dijous, alguna cosa va malament”.

Tant en Jordi com la resta dels voluntaris són perfectament conscients que la seva petita acció no resol el problema. Tampoc ho pretenen. “Aquesta iniciativa és necessària, perquè hi ha una mancança, però no podem ni pretenem suplir la implicació de l’administració, que és qui rep els recursos i qui té l’obligació legal de resoldre aquestes necessitats bàsiques”, explica en Jordi.

A l’Ateneu no els agrada parlar d’usuaris del menjador. Lluny de donar un paper passiu a les persones que hi van, procuren que s’impliquin en la resta d’activitats del Julia Romera i tinguin un rol actiu en les diferents línies d’acció social, treballant braç a braç amb la gent que els serveix el plat a taula. Així han après a valorar cada mongeta, cada trosset de cansalada. Amb un plat en tenen prou, no mengen amb fal·lera i no tenen cap intenció de repetir. Potser perquè l’estómac se’ls ha fet petit o potser perquè no volen abusar de la bondat que les alimenta.

– No me gustan nada estas judías. Recuerdo cuando íbamos con mi padre a un restaurante de Barcelona, no recuerdo cómo se llamaba, pero servían unas judías para quitarse el sombrero –diu la Montse.

– Acábatelo, aunque no te guste.

La Montse és soltera i està a l’atur. Arrossega una depressió des de fa anys i aquests últims mesos ha compartit pis amb una persona que malgrat tenir diners, és un exclòs social. Té cinquanta anys i és cocaïnòman. De caràcter nerviós i molt irritable, protagonitza sovint discussions amb la Montse i la menysprea. Ella no s’hauria imaginat mai que acabaria com ha acabat. El seu pare era director d’una escola privada de Santa Coloma i li havia donat de tot.

– El otro día me encontré a un exalumno de mi padre por la calle. Me preguntó cómo estaba y le conté mi situación.

– Y, ¿Qué dijo?

– Pues nada, un poco más y no se lo cree. Me dijo que cuántas vueltas daba el mundo, que mi padre lo había ayudado a él en su momento y que si necesitaba cualquier cosa…

– Bah, pero ¿Por qué tenemos que ir pidiendo y aceptando todo lo que nos regalan? A nadie le gusta. Si no dan soluciones quienes tienen que darlas, los problemas seguirán allí.

– Bueno, tranquila. ¿Cómo está Estefanía?

– Bien, hoy como vengo aquí pues le dejo comida hecha.

– ¿Y porqué no viene ella también aquí?

– Pues porque le da vergüenza… No es una cría de ocho años a quien puedas traer cogida de la mano. Tiene quince, está en una edad complicada y se entera de todo. Qué mal me sabe por ella…

Tant l’Azucena com la Montse senten una pressió al pit constant, una bola de pena i nervis que les ofega. Alguns dies estan millor, d’altres pitjor, però diàriament han d’empassar-se la vergonya i afrontar un dia a dia que fa pujada des de fa anys. A vegades, una ànima trista pot matar més depressa que un germen.

Un problema polític

L’Ateneu Julia Romera i el seu menjador són un exemple de les moltes accions caritatives que es duen a terme a tot el territori català, bé siguin d’iniciativa privada, pública o d’iniciativa associativa i veïnal, com el que acabem de veure. Tanmateix, aquesta no pot ser l’única resposta que se li dóna a una situació de vulneració de drets de tal magnitud.

En aquest sentit, sobta veure, per exemple, com l’Ajuntament de Barcelona publicitava al seu web el passat 15 de febrer que cedia un local a dues parròquies perquè poguessin emmagatzemar i lliurar productes del Banc d’Aliments  i pregonava que fins ara l’aportació municipal a aquesta entitat era de més de 240.00 euros. Per a molts dels experts consultats aquesta no és una resposta política responsable i resolutiva, sinó més aviat una forma de treure’s les puces del damunt i d’adjudicar la feina a l’entremat d’ONGs, quan, de fet, qui hauria de garantir l’accés de tots els ciutadans a l’alimentació és l’Administració. “Aquí no volem una societat de pobres i assistits, abusant de la caritat… No, no: el que volem són ciutadans, que hi hagi un mecanisme de contribució fiscal i que es reparteixi on més es necessiti, així de simple. I deixem-nos de caritat, que això és del segle XIX”, demana José Adelantado, que tot i així pensa que la caritat “no és contraproduent”. En tot cas, diu, la caritat en un sentit ampli hauria de ser “complementària als recursos que habilita el sector públic, però mai substitutiva”. Segurament, tal com argumenta Eduardo Galeano, caldria substituir la caritat en benefici de la solidaritat, ja que, com escriu, “la caritat és humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt, i en canvi, la solidaritat és horitzontal i implica el respecte mutu”.

No obstant això, seria injust desmerèixer la feina que intenten fer els ajuntaments tot i haver patit retallades en els pressupostos. Agafant altra vegada l’Ajuntament de Barcelona com a exemple, s’ha augmentat en un terç el pressupost que es destina als menjadors socials per a la gent gran, s’ha incrementat un 60% el pressupost destinat als menjadors socials en general per tal d’atendre a unes 470 persones més, i fins i tot s’ha presentat la creació del nou Centre d’Emergències Socials de Barcelona, que comptarà amb un espai d’acollida i allotjament puntual, i que tindrà una projecció metropolitana. Tanmateix, com comentàvem, aquestes mesures no són més que pedaços que no arriben a compensar les desigualtats de base que tenen molts números de generar ben aviat crispacions i fractures socials.

La clau és nostra

S’obre la porta amb delicadesa. Ja ha arribat.

– ¡Hola cariño!

– Hola Mamá

– ¿Cómo te ha ido en el cole?

– Bien… pero me han vuelto a recordar lo del comedor. ¡Qué vergüenza! Debemos ya tres meses…

– Ya lo sé, Estefanía, pero ¿Qué quieres que le haga? Las becas de comedor sólo cubren la mitá del curso… Todavía tuvimos suerte de que nos la dieran, porque no se las dan a cualquiera.

Com explica l’Azucena, aconseguir una beca de menjador és tota una odissea. La màxima puntuació és per aquells que tenen una renda per càpita inferior als 2.200€ anuals –segons UNICEF els pobres extrems són aquells que tenen una renda inferior als 2750€. De manera que les famílies pobres, sense estar en situació extrema, molt difícilment accedeixen a aquesta ajuda. A més, aquesta ajuda només cobreix la meitat del cost del servei. L’altre meitat cal abonar-la: més de tres euros per àpat durant un semestre. Un servei que l’Azucena no pot costejar però al qual no pensa renunciar quan el benestar de la seva filla està en joc.

Albert Sales sosté que els sistemes de protecció social actuals estan obsolets i necessiten adaptar-se a les noves realitats familiars. Assegura que estan orientats a “persones assalariades, amb una feina estable i capaces de cotitzar a la seguretat social de manera ininterrompuda.” Aquestes persones, diu, són majoritàriament homes, que acompleixen el rol de breadwinners -sustentadors materials de la família- en l’estructura patriarcal. Queden fora del sistema de benestar, doncs, les formes familiars no tradicionals, especialment les encapçalades per una dona -i més si treballa en economia submergida-, així com les minories ètniques “marginades dels estils de vida majoritaris”.

Ara per ara, tal com està organitzada la societat capitalista, l’única manera que té la o el cap de família d’assegurar una bona alimentació per als seus és tenint una feina estable. Ara bé, segons l’IDESCAT, la taxa d’atur a Catalunya és ja del 22,2%. José Adelantado veu molt difícil que les famílies empobrides per la crisi puguin recuperar el seu status una vegada aquesta hagi passat: “El que sabem és que a mesura que t’allunyes del mercat de treball les possibilitats de tornar són menors”. “En aquest sentit, serien absolutament necessàries polítiques que mantinguessin a la gent relacionada amb l’ocupació”, opina.

Tanmateix, aquestes mesures seran insuficients perquè hi ha un problema de fons: “Difícilment tornarà a haver ocupació en quantitat i qualitat suficient com perquè no pugui tornar a passar el que ha passat”. En aquest sentit, Adelantado és partidari d’un canvi de model productiu que es basi en les feines amb més valor afegit i que deixi enrere la mà d’obra barata i sense especialitzar, que en sobra arreu. “Però per a això es necessita que la FP funcioni, per a això es necessiten un altre tipus de connexions estructurals que no serà fàcil, ja no restaurar, sinó crear”, diu Adelantado, i afegeix: “Jo crec que tenim problemes per bastants anys i evidentment totes aquestes persones que han quedat pel camí tenen poques probabilitats de tornar al mercat de treball i encara menys al nivell de vida que portaven abans de la crisi”.

En aquesta mateixa línia, tant Albert Sales com Arcadi Oliveres asseguren que no hi ha treball per a tothom i que cal una redistribució i una reducció de la jornada laboral, deixant-nos endur per la lògica que ha marcat el transcurs històric -abans es treballaven 12h, i s’ha demostrat que a mesura que augmenta l’eficiència disminueix el temps de treball-. Tot apunta que serà impossible crear els 837.000 llocs de treball nous que necessita Catalunya.

Tanmateix, no seria intel·ligent permetre que el pessimisme ens paralitzi. Tot i tenir en compte que el sistema està malalt, encara segueixen havent-hi petits gestos que es podrien anar fent per reconduir la situació. A tall d’exemple, Albert Sales opina que el PIRMI és un element imprescindible dins el sistema de benestar i que cal defensar-lo: “Si de debò existeix voluntat política de frenar l’increment de la pobresa extrema, la primera mesura que cal exigir és desbloquejar les 4.500 sol·licituds de Renda Mínima d’Inserció desateses per la Generalitat de Catalunya des del setembre”. A més, creu que cal garantir a les famílies el dret a la supervivència i el dret a la mobilitat, amb mesures com establir uns subministraments bàsics gratuïts d’aigua, llum i gas per a les rendes més baixes o rebaixar el preu del transport per permetre que la gent busqui feina.

A grans trets podríem dir que s’està reduint la despesa social d’una manera selectiva. I, en comptes d’això, del que es tractaria és de generar recursos suficients, no només des de la perspectiva de la despesa -retallades- sinó des de la perspectiva de l’ingrés. “Aquí tenim una redistribució de recursos que sí que va arribant en certa mesura a les capes més baixes, però el problema fonamental és la injustícia des del punt de vista dels ingressos”, explica Adelantado. Així doncs, potser caldria que els poders polítics apostessin més fort per polítiques d’”extensió de la ciutadania”, amb propostes com la implementació de la taxa Tobin a les transferències de capital o la persecució de paradisos fiscals. Aquestes serien mesures que afectarien directament a l’estructura del sistema i que podrien contribuir a sanejar-lo.

D’altra banda, com remarca Manuel Cruz, malgrat l’accelerada tendència a la globalització dels poders, no podem permetre la irresponsabilitat que s’amaga darrera el mantra de molts polítics: “jo sóc un manat”. Encara que el poder econòmic pretengui imposar-se tecnòcratament en perjudici de la democràcia, no hi ha excusa per deixar de lluitar pels interessos del conjunt del poble.

En definitiva, tal com diu Jean Ziegler, exrelator especial de Nacions Unides per al Dret a l’Alimentació i actual vicepresident del Consell Assessor de Drets Humans de Nacions Unides,en tot aquest complex cabdell de fils embolicats n’hi ha un que se’n desprèn de manera evident: “La fam és un producte dels homes, i pot ser vençuda pels homes”. Així que ja és hora que entre tots els comensals unim forces per fer fora de la taula a la del cul gros i el forat negre a l’estómac. Que a la senyora crisi la suportin aquells que l’han engreixat. No en volem pagar nosaltres els plats trencats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s