Vist el passotisme que impera en una gran part del semicercle espanyol, a ningú hauria de sorprendre que moviments com el 15-M optin per formes d’acció desafiants com ara el bloqueig de les institucions que diuen representar el poble. Però no tinguin por, senyores Cospedal i Cifuentes, aquests quatre gats no tramen un cop d’estat encobert. No va per aquí la cosa.

El bloqueig està només un pas més enllà de la manifestació. La mani, amb el temps, ha passat a ser legitimada per la ciutadania, tolerada per les autoritats i inclosa dins la legalitat. El bloqueig, en canvi, és més disruptiu, en tant que desborda la legalitat i no sembla estar del tot justificat. Tot i que és una forma d’acció que desperta tensions, resulta més atractiva pels mitjans i capta millor l’atenció  dels polítics i ciutadans.

Però també té els seus límits. Etimològicament, per bloqueig s’entén l’acció de bloquejar. Posar el fre de mà a quelcom que no funciona. No obstant, tenint en compte com està articulat el sistema, pocs activistes creuen que sigui possible paralitzar l’economia globalitzada amb el tall d’unes quantes carreteres o, en el cas que ens ocupa, aturar en sec el joc polític amb un bloqueig aïllat.

Aleshores, per què un bloqueig si no bloqueja? Doncs bé, aquesta minoria ciutadana que malgrat la criminalització rebuda encara belluga i segueix veient l’acció col·lectiva com l’única manera de frenar aquest desastre, desitja trucar simbòlicament a la porta del Congrés, amb l’esperança que els diputats s’adonin que s’han equivocat d’amant: qui cal satisfer no són les empreses privades, els mercats financers o la Troika, sinó els ciutadans, els de casa.

En qualsevol cas, la majoria dels activistes no plantegen el bloqueig com un intent de menystenir l’òrgan representant de la sobirania popular,  al contrari, el que molts procurarien amb aquesta acció, lluny d’ocupar les cadires del Congrés i canviar el sistema d’un dia per l’altre, seria pressionar els diputats perquè es comprometessin a garantir la salut democràtica de la institució.

I sí, és una llàstima que el bloqueig no es vegi recolzat explícitament per la “majoria silenciosa” a la que s’aferra Rajoy. Però el president sembla cec: aquest silenci no és conformista. Estem davant d’un emmudiment social fruit de la desil·lusió, l’esgotament i l’escassetat de connexions comunitàries. Fa poc més de trenta dies que ens anem endinsant en el fer rutinari d’una vida precària, en la majoria dels casos, centrada en el treball, un assumpte que ens té preocupats i que sovint no ens deixa pensar en res més.

És difícil diagnosticar què sent aquest silenci. Bé, segons l’últim baròmetre del CIS, realitzat el  juliol passat, un 77’9% dels enquestats mostra poca o gens confiança en Rajoy, que avui dia no tindria assegurats més d’un 18% dels vots. A més, gairebé el 40% dels enquestats assegura no se sentir-se representat per cap dels partits del Congrés…

I potser sí, és cert, hi ha una majoria que no es mobilitza, però no ens confonguem, Mariano: tampoc l’estan aplaudint. Mentre uns engoleixen amb resignació les inevitables retallades que vénen imposades des de molt amunt, n’hi ha uns molts altres que, des del silenci, esperen pacients que aquella minoria incansable engegui l’espurna del canvi en algun moment o altre. Arribada l’hora, tothom pujarà al carro, amb il·lusió!