Migrats senegalesos dansen per una solidaritat d’anada i tornada

El desenvolupament bidireccional, cada vegada més a prop

Bamba allibera tensions amb una forta riallada i, abans de pujar a l’escenari, es recorda a sí mateix i al grup què faran amb els diners que guanyin avui: enteranyinar tantes finestres com sigui possible amb mosquiteres contra la malària. No ho obliden, aquesta és la màgia del grup. Ara sí: “Casumaaaai!”. Plens d’optimisme i amb aire als pulmons, comencen l’espectacle desitjant pau per tothom.

Viure amb un peu a cada banda fa d’en Bamba Lamine Mane un disseminador del desenvolupament. Lluny de la visibilitat mediàtica de les grans oenagés, manté un contacte directe amb la seva comunitat d’origen, els envia remeses periòdicament i, alhora, procura organitzar-se amb els paisans emigrats a la mateixa societat d’acollida sota el rètol d’associació cultural.

La solidaritat discreta però constant d’aquests actors transnacionals pren importància en un moment en què tant els pressupostos de la Generalitat com els de l’estat espanyol es dessagnen d’austeritat i deixen la cooperació al desenvolupament amb un 70% menys de recursos des de l’inici de la crisi. Projectes tancats, equips reduïts, organitzacions redimensionades… Però en el camp de la cooperació també hi ha les persones migrades, que continuen tant compromeses com fins ara amb les seves famílies, tot i ser un dels grups socials més afectats per la precarietat laboral i l’atur (segons l’IDESCAT, en el cas dels migrants africans, la taxa d’atur s’eleva al 60%). Ara, doncs, aquest col·lectiu juga un paper determinant a l’hora de transformar les relacions Nord-Sud.

En Bamba Lamine Mane sempre ha viscut envoltat per l’art i la música de la seva terra. I ho continua fent aquí, gràcies al grup de percussió i dansa Djilandiang, que va fundar juntament amb set companys de diferents indrets del Senegal,  entre ells la seva germana. La il·lusió principal del grup és mostrar al món, a través de la música, la cultura de la regió de la Casamance, al sud del Senegal.

Més enllà del conflicte per l’autodeterminació que viu la regió des de fa trenta anys i de les diferents perspectives que cadascun d’ells en pugui tenir, el grup, que concep la música com un llenguatge universal que permet crear ponts d’unió i intercomprensió, s’aplica la seva pròpia medicina. I, tal com ells han fet pinya, esperen que el públic català respongui positivament a la crida de l’enriquiment intercultural.

Solidaritat global i local

Tot i això, els concerts i espectacles per Catalunya, Espanya i Andorra no els deixen del tot satisfets. Sempre tenen en ment el seu país, Senegal, on l’atur oficial és d’un 49% i els joves representen un 64% de la població. Una joventut amb poc futur en part perquè, com explica l’economista i periodista senegalès Sanou Mbaye, les elits han optat per enriquir-se amb l’acumulació de llicències d’importació de queviures i de productes manufacturats i han establert una relació de submissió amb França i els interessos de les seves empreses. Així, mentre països com Nigèria i Etiòpia creixen a un ritme del 6’8% i 8’1% respectivament, Senegal ho fa al 2,7%. I mentrestant, les famílies senegaleses veuen com la corrupció va deteriorant els serveis públics, com les seves collites no són prou productives i com els aliments d’importació són cada vegada més cars.

Per això, allò que realment omple tots els membres del grup és destinar, d’una banda, un mínim del 10% dels beneficis del conjunt a projectes de cooperació al Senegal. “Acostumem a donar els diners directament a oenagés o associacions locals, perquè les coneixem i sabem que tenen idea de les necessitats reals de la comunitat”, explica en Bamba. Fins ara les aportacions han estat del tot variades: mosquiteres contra la malària, cadires de rodes i pròtesis per a discapacitats, eines perquè les dones del camp puguin cultivar llegums… Totes aquestes accions les fan a través de la seva associació Projecte Àfrica, des d’on també dediquen una altra part dels beneficis que els proporciona la música a treballar amb la gent d’aquí per al respecte a la diversitat, mostrant-los la seva cultura a través de xerrades i música.

Però la solidaritat i el compromís amb els seus no acaba aquí. D’altra banda, en Bamba i la seva germana envien mensualment diners a la seva família i veïns. Al Senegal, tenint en compte la taxa d’atur, hi ha moltes famílies que depenen totalment de les remeses. Abans de la crisi, aquests tipus de transferències suposaven un 25% del PIB del país. Conscient d’això, com a germà gran se sent responsable de la família que ha deixat allà. A casa seva va aprendre que “tot és de tots”.

El futur: la intercooperació

“Els problemes del Senegal no es resoldran només amb cooperació”, afirma convençut en Bamba. Tanmateix, farà “el que sigui, encara que sigui petit, petit” per col·laborar amb la seva comunitat. “Allà falten mitjans, però saben amortitzar les petites coses”, comenta orgullós, i explica que ha vist de primera mà com la seva ajuda ha pogut engegar canvis en diferents poblacions: “Quatre eines i un tractor han agilitzat molt la vida al camp i han fet la feina de les dones més còmoda i segura”.

Al seu parer, per a què el Senegal pugui créixer “com els senegalesos volen”, cal que les relacions Nord-Sud es transformin. “La cooperació no ha de ser entesa com caritat d’un país ric a un pobre”, insisteix en Bamba. “Europa ho ha inventat tot però no és feliç, ara necessita tornar a l’Àfrica, que és de tots, i redescobrir l’humanisme”. En Bamba entén que Europa potser pot donar lliçons d’economia capitalista a països com Senegal, però remarca que “la seva gent” pot ensenyar als europeus què és viure en comunitat i quin ordre de prioritats és el més adient per viure feliç. Per això, ha muntat “un xiringuito”, com diu ell, al seu poble, per a què totes les catalanes i catalans que ho desitgin visquin “l’experiència Àfrica”, es deixin uns diners a la seva regió i els agafin ganes de tornar-hi. Certament, és el futur que més convé a la cooperació al desenvolupament: un camí d’anada i tornada.

Ben suats i entre aplaudiments, baixen esgotats però contents de l’escenari. Han complert la missió del djilandiang, que en mandinga significa “el missatger”. Han transmès el que saben i senten i marxen feliços cap a casa. Quan arribi, en Bamba encara tindrà energia per cantar-li en la seva llengua diola una cançó de bressol al seu fill, l’Ablai. Després comentarà com ha anat el dia amb la Sílvia, la seva dona. Com sempre, faran volar algun colom, pensant en el dia de tornar a l’Àfrica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s