Etiquetes entorn del burca: de la submissió a la inseguretat

A les properes eleccions, Catalunya escull els seus símbols. No únicament els de la seva catalanitat, sinó també els que proven l’acceptació de l’alteritat. L’amalgama d’electoralisme, identitat i immigració composarà un còctel complicat, que caldrà combinar amb les dosis justes i agitar amb cautela si no es volen ferir sensibilitats.

I qui beurà les contraprestacions d’aquesta mescla? Tothom. Però el glop més amarg serà per aquells que són percebuts fora dels cànons de catalanitat. Com per exemple, el col·lectiu de dones migrades, especialment les musulmanes, que porta anys carregant el pes simbòlic de la seva comunitat, i repetidament es troben sotmeses a una triple discriminació (per raó de gènere, ètnia i religió) quan surten fora del seu cercle cultural.

Certament, si no fos pels spots electorals de PxC (que no es cansen d’advertir-nos d’una futura plaga de burques que atemorirà els nostres infantons) potser ni sabriem què és un burca. De fet, el burca txadri, la roba d’una sola peça que cobreix el cos de cap a peus i que sol ser de color blau, pràcticament no existeix a casa nostra. Segons el Consell islàmic de Catalunya hi ha com a molt sis dones que el portin, en una societat set milions i mig de persones; aquest últim mig milió, musulmanes. Malgrat aquesta minsa proporció, des del maig del 2010, 28 municipis s’han sumat al carro de la prohibició d’indumentàries que impedeixen el reconeixement de l’individu que les duu en equipaments o espais públics.

Pel que fa al burca o nicab, l’argumentació que en recolza el vet s’erigeix, sobretot,en dos pilars: l’opressió vers la dona i la inseguretat que genera el soterrament de la identitat. La primera ha estat l’excusa inicial que ha donat peu a prohibicions arreu d’Europa. Sota el pressupòsit que en la majoria dels casos es veuen obligades a portar-lo pel marit o el pare, s’ha apel·lat a l’emocionalitat occidental, posant èmfasi en el xoc cultural que ens provoca veure una persona anul·lada sota una peça de roba. El segon pilar és la raó de fons, la que més sembla preocupar els polítics, els autèntics agitadors d’aquest conflicte. Però d’ençà del 11-S, un debat centrat a discutir sols la idoneïtat d’una vestimenta, s’ha inbuït d’un aire estigmatitzador en juxtaposar burca amb terrorisme. I aquesta fal·làcia injustificada ha escampat la sospita sobre tota la comunitat musulmana.

Però, qui ha preguntat a les portadores de tals vestimentes els efectes que els pot suposar una ordenança d’aquesta mena? Potser aquesta prohibició no les beneficiï tant com pregonen alguns polítics. La dona musulmana es veu directament afectada i serà la primera que en pagarà les conseqüències. En ser una mesura exògena a la seva cultura, pot generar l’exclusió d’aquest col·lectiu de la vida pública si pares o marits així ho volen. Fins i tot es podria produir un efecte bumerang: una reacció identitària que fes augmentar l’ús dels burques.

En el fons, tant problemàtic resulta obligar com prohibir una dona a portar o no determinada peça de roba. Totes dues imposicions vulneren el seu dret a decidir. Si de veres es persegueix el propòsit legal de protegir aquestes dones, per què s’actua a cop de decret? Seria més profitós, per exemple, iniciar un diàleg amb alguns referents de la comunitat musulmana masculina, com ara els imams. O, millor encara, podríem deixar que fos el gruix de dones musulmanes, incloses les que viuen darrera del burca, qui decidís com lluitar contra allò que  esquitxa unes i oprimeix les altres.

En realitat, les dones afganeses fa anys que lluiten pels seus drets més bàsics: educació, sanitat i seguretat. Paral·lelament, des d’occident, en lloc de donar veu i cobertura informativa a aquestes lluites ha crescut l’obsessió per esborrar la vestimenta tradicional dins de les fronteres. Ens assenyalen la lluna i mirem el dit.

Tota transformació necessita el seu procés. Les dones d’Afganistan encara no parlen de burques. Potser abans de treure-se’l necessiten autonomia econòmica i una formació que elspermeti sentir-se segures al carrer. La lluita per desempallegar-se del burca ja arribarà, i la millor actitud per part nostra no passarà per la compassió, sinó per la solidaritat i el suport no invasiu.

A Europa, també hi ha sabates de taló opressives (i doloroses) i gavardines potencialment lascives, insegures. Perquè hi ha tanta polèmica, doncs, en el terreny polític al voltant d’una indumentària i tant poca, per exemple, en l’obstaculització sistemàtica de l’administració en qualsevol intent de construir una mesquita a Catalunya? Potser el problema de tot plegat radica precisament aquí: fins a quin punt acceptem i comprenem la diversitat? Potser ens hauríem de preguntar si no és Catalunya qui s’està emburcant en ella mateixa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s