La rosella gebrada

Entre les cortines s’escola un fil de sol que li acaricia la cara. El seu cervell es desperta i, a poc a poc, el cos es va fent conscient.

Acostuma a dormir en posició fetal. Ho ha fet des que era petita, se sent protegida i abraçada per la textura dels llençols, però es desperta cada matí amb mig cos encarcarat. Fent un esforç, intenta donar un quart de volta i quedar-se estirada panxa amunt. Amb parsimònia, revisa cada punt del seu cos i en tots hi sent una humitat profunda, que es clava fins al moll de l’os.

Peus, turmells, genolls, pelvis, panxa, colzes, mans, canells, lumbars, espatlles, pit, cervicals… Tot li fa mal, com si mil follets s’haguessin passat la nit saltant damunt seu, xafant repetides vegades els infinits racons del seu cos petit i prim.

Badalla. Sent la boca molt seca i és incapaç de generar saliva. Necessita una glopada d’aigua per poder articular qualsevol so, fins i tot un trist gemec. Com això és el pa de cada matí, ja es deixa preparada una botelleta d’aigua a la tauleta auxil·liar la nit anterior. A les palpentes –els ulls encara trigaran a obrir-se–, prova de localitzar-la i en beu uns quants glops. Sent l’aigua esòfag abaix i tot el seu sistema digestiu, rovellat per l’ús i per l’abús, es va activant.

Estirada panxa amunt, fa unes inspiracions profundes i intenta allargar el seu cos a cada alenada: estira els braços cap amunt i baixa les puntes dels peus fins intentar tocar el matalàs. Un per un, fa cruixir els dits de peus i mans i es vol morir a cada crec-crec… Amb aquest exercici s’adona que el dit gros del peu esquerre no se li belluga, malgrat que fa mans i mànigues per engrescar-lo.

Quan se sent prou forta s’incorpora i busca, encara a ulls clucs, les sabatilles amb els peus. S’espera uns segons així, asseguda al llit, amb les sabatilles posades i els cabells despentinats. És necessari. Ho fa per no marejar-se i caure de cul a terra en donar el primer pas –no seria la primera vegada.

Després va fins al bany i, aquí, sí: inicia el ritual dels ulls secs. Es mulla la cara, es treu les lleganyes que li cusen les parpelles i es posa unes gotes per lubrificar artificialment la llàgrima. Li couen molt. És el primer pitjor moment del dia, però s’esforça per aixecar les maleïdes parpelles i veure-hi. Un dia. I un altre. I un altre.

La coïssor augmenta els dies que se sent més trista de l’habitual i comença a plorar. Com avui: contra més plora, més mal li fan els ulls i tot el cos, en general. Però el sol ha sortit un dia més i sent que no pot quedar-se dins del seu cau. No pot claudicar davant del dolor. Almenys, no cada dia.

De camí cap a la cuina s’adona de la cremor que sent a les mans i als peus. Estan gairebé cada dia inflades i no sap ben bé el perquè. Alguns fòrums d’internet atribueixen aquest augment de la temperatura de les extremitats a la reacció davant alguns aliments, com ara els derivats del blat. Però vaja, més que el perquè, el que a ella li agradaria saber és com taponar aquest sortidor intern de dolor d’una vegada per totes.

Quan arriba a la cuina, es troba la seva filla traginant. Prepara l’esmorzar.

– Hola mama, bon dia.

– Bon dia, filla.

I rep el petó dolç de l’Ingrid. L’esperava inconscientment des que va rebre un petó semblant de bona nit. No es diuen res més. A primera hora no li agrada parlar massa i l’Ingrid ho sap i ho respecta.

Arriba el segon pitjor moment del dia: preparar-se el maleït (ara) i el beneït (després) cafè. Pas 1: desenroscar la cafetera. No té gens de força a les mans. Se sent inútil i impotent, però té un instint ambiciós que la fa perseverar i finalment aconsegueix obrir-la, com sempre. Pas 2: Omplir-la d’aigua, justament fins on es troba la femella, i de cafè, fent pressió, fins dalt. En això hi té la mà trencada: no li cau mai ni un polsim de cafè fora. Pas 3: Tornar a tancar-la. Ho fa tant hermèticament com pot, de veritat, amb tota la força que les seves mans són capaces de concentrar, però gairebé sempre fracassa. Minuts més tard, quan l’aigua s’evapora, la delata. El cafè comença a pujar i agafa el camí equivocat. Un regalim vessa, per la rosca desencaixada, cafetera avall i deixa els fogons bruts com una guilla, segons el seu parer ultraperfeccionista.

S’irrita, de 0 a 100. Sent una ràbia descontrolada que s’escampa elèctricament des de la punta dels cabells fins a la punta del dit gros que avui no es digna ni a bellugar-se. Passa de la tristesa al cabreig en dos segons. Més enllà de les quatre gotes de cafè que acaben de caure, es nega a acceptar que la vida sigui això: aquest dolor que l’enrabia, aquest cansament que l’aplatana, aquesta tristesa que la consumeix.

– Com et trobes, mama? –diu amb cautela l’Ingrid, conscient de com es frustra la seva mare cada vegada que el cafè li vessa.

– A tu què et sembla?

Descarrega en cinc mots tota la mala llet que pot expulsar i posa fi a una conversa bumerang que, dia rere dia, porta sempre al mateix punt de partida: el dolor. Resignada, es beu el cafè que ha pogut salvar i sent com de mica en mica es va desgebrant.

De sobte, l’Ingrid s’ajup i sembla treure un bulto de sota la taula… Ostres! Una connexió ràpida de neurones li revela que avui és 21 de març: el seu aniversari. 58 anys en vida, 10 divorciada d’un bon home i 13 diagnosticada de fibromiàlgia, morint lentament a cada despertar.

Amb poc marge de reacció, agafa el paquet que l’Ingrid li entrega. Els ulls il·lusionats, la boca somrient i la ment positiva de la seva filla, incapaç de guardar-li rencor malgrat les males actituds que ella li regala cada matí, la fan entrar en calma.

Amb les manetes de foc estripa lentament el paper i descobreix una màquina de cafè vermella.

– És d’aquelles que funcionen amb càpsules, mama. Així ja no hauràs d’enroscar i desenroscar la cafetera.

Així, l’Íngrid posa novament un tendre pegat a la rutina feixuga de la seva mare, mentre espera el dia en què la dona forta i valenta que la va parir desenteli les ulleres i vegi les mil i una flors que l’acompanyen en el camí cap a l’eterna primavera.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s