Era finals de juliol i l’Amèlia encara no s’havia inscrit al cicle formatiu que volia fer el curs vinent. La seva mare l’anava empaitant per casa repetint-li:

—Amèlia, o estudies o treballes, a casa amb els braços plegats no t’hi quedaràs.

Entrar a la pública resultava gairebé impossible perquè ja no quedaven places. Però, a última hora, la van trucar d’un institut dient-li que quedaven algunes places. El dia que va anar a omplir la sol·licitud, la secretària li va repetir fins a tres vegades:

—Llegeix-te molt bé les normes del centre.

Quan es va decidir a endreçar els papers, malgrat la mandra que li feia, les va llegir atentament. Al principi, res sorprenent, allò típic de no mastegar xiclet, apagar el mòbil… Però, després, va llegir dos paràgrafs que la van esgarrifar: “En cap cas s’admetrà que sota l’argument de la defensa dels drets individuals es dedueixin situacions discriminatòries que a la pràctica limitin aquests drets, especialment pel que fa a la raó de gènere […] En aplicació dels valors i les finalitats establertes en el PEC que fan referència al principi de laïcitat en l’educació, a la no discriminació per raó de sexe, a la inserció laboral i a la integració a la nostra cultura, s’estableix que en el centre (…) els i les alumnes hauran d’estar amb el cap i la cara descobertes”.

“No ho he entès bé”, va pensar. Va estranyar-li que un centre educatiu públic tingués potestat per imposar allò. Per comprovar-ho, va consultar un advocat d’ofici del seu barri, que la va adreçar al Servei d’Atenció i Denúncia de SOS Racisme Catalunya. Allà, li van dir que el dret a l’educació i el dret a la llibertat religiosa són fonamentals i superiors a qualsevol normativa que l’obligui a treure’s el mocador. Tenia, doncs, les espatlles cobertes per desobeir.

Abans de pagar la matrícula, va anar a parlar amb el director del centre:

—Aquesta norma ha estat aprovada per la junta del centre perquè hi ha noies que el porten obligades.

—Això deu ser en un 1% dels casos. Què fem les altres 99 que el portem perquè volem? Ens fastiguegem? Jo ni vull ni puc treure’m el mocador —va exclamar l’Amèlia, que pateix tricotil·lomania i s’arrenca els cabells sense adonar-se’n.

—Doncs, necessito que em portis un justificant mèdic.

La doctora del seu CAP li va fer el justificant sense problemes. Va portar-lo al director.

—Ai, no ho veig clar.

—Així, què faig? Pago la matrícula o me’n vaig a la privada?

—Tu paga i al setembre en parlem.

Va arribar el setembre i l’Amèlia va anar a l’acte de presentació del curs amb el mocador al cap. Hi havia altres noies, dues, va observar, que també el portaven. Elles, però, encara no s’havien llegit les normes quan van sentir el director dient:

—… i, finalment, per garantir el vostre dret a la no discriminació, a l’escola, no podeu portar el cap cobert. Ni amb mocadors ni amb gorres ni amb res de res. Ho repetiré les vegades que faci falta.

De sobte, flac!, tots els joves de l’institut es van girar cap a les noies del mocador. Elles es van quedar en xoc i vermelles com un tomàquet, al centre de totes les mirades. “Si ho arribo a saber, no m’hi inscric”, li va confessar després una de les noies, “a segon, canviaré d’escola”.

El malson del primer dia encara no havia acabat. Quan l’Amèlia va pujar a l’aula, la tutora ho va repetir de nou.

—Jo ja he parlat amb el director… –li va comentar tímidament l’Amèlia en acabar la classe.

—Jo, la norma, no la veig justa. Jo ho dic perquè m’ho fan dir, però ja està —va tranquil·litzar-la.

La segona setmana de curs, les gorres lluïen amb tota tranquil·litat. L’Amèlia no va baixar del burro i va portar el mocador cada dia, però les altres dues noies se’l van treure el segon dia i, fins ara, no se l’han tornat a posar.

SOS Racisme va contactar amb el Consorci d’Educació de Barcelona, on van assegurar que pretenien canviar la norma i que ho farien el curs següent, ja que el director es jubilava i l’equip directiu canviava. Ha arribat el nou curs, l’Amèlia s’ha tornat a matricular, però les normes, tant al full de sol·licitud com al web del centre, segueixen intactes. Aviat començarà les classes i està impacient per veure si les noves alumnes que habitualment porten mocador s’animen a desobeir.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i al twitter