En Jose dormia amb la dona i els fills al seu pis de lloguer, a Sabadell. Era setembre i tenien la finestra oberta per deixar córrer l’aire. Tot d’una, va sentir uns joves que feien xivarri. El soroll era molt proper. Ja no va poder dormir. I la seva dona, tampoc.

Les gresques van continuar cada cap de setmana. Aviat va descobrir que, al 1r 2a, just sota de casa, s’havia inaugurat un club de cànnabis de dubtosa legalitat. En Jose va baixar a queixar-se:

–Escoltin, visc al pis de dalt. Tinc dues criatures petites que no poden dormir. Els demanaria que baixessin el volum… En cas contrari, explicaré a l’Ajuntament què fan en aquest local.

–Ens està amenaçant? No som delinqüents! –i van tancar-li la porta als morros.

En Jose, veient que els joves no entrarien en raó, va acudir al servei de mediació de l’Ajuntament i va concertar una trobada. Cap d’ells no va comparèixer.

Música a tot drap, rondes de pipa, gossos i motos rugint en plena matinada sota el portal… La situació era insostenible. La seva dona, amb qui s’havien ficat en més d’una ocasió, només es calmava a força de Diazepam. Els nens tenien por i havien modificat les seves pautes de son. I ell se sentia responsable de protegir la seva família.

El mes de desembre, una forta tempesta va tallar la llum de tot l’edifici. Eren les tres de la matinada quan uns cops els van despertar bruscament:

–Panchitos, fills de puta, enceneu el llum, enceneu el llum! –cridaven, donant cops d’escombra contra el sostre.

Va voler denunciar els fets als Mossos d’Esquadra, però li van dir que, si no sabia identificar-los, no podien fer-hi res. Sense més remei, va tornar a apostar pel diàleg. Ple de coratge, va baixar i va picar novament al timbre:

–Panchito, vine aquí, et rebentarem el crani! –el jove més arrogant havia sortit a rebre’l amb un pal de ferro.

La seva dona i una veïna van reaccionar ràpidament i van trucar a la policia. Davant dels Mossos, els joves van intentar agredir en Jose. Els policies s’ho van prendre amb calma:

–Doni’ns la seva documentació –li va semblar injust; a qui havien d’identificar era a aquells incívics, no a ell. Senyor, no pot sentir-se agredit amb insults racistes perquè el seu NIE diu que vostè és espanyol.

–Putu sudaca de merda… Empresoneu-lo! –va cridar el jove– Haurien d’agafar-los, posar-los en una pastera i enviar-los tots al seu país!

–Agent, deia que no puc sentir-me agredit? Ha sentit bé què em diuen?

Al final, el club va caure per si sol i van tancar el local. Però els cops a la porta, els pixats al replà, les trucades al timbre i les pedrades a les persianes no van cessar. Per a més inri, un dels nois del club va denunciar en Jose, qui va deixar de pagar un mes de lloguer per poder sufragar les despeses de l’advocat. Van absoldre ambdues parts, ja que la policia va declarar que no havia vist ni sentit res. Va tornar un cop més a l’Ajuntament, aquesta vegada per reunir-se amb l’oficina de convivència: només li van suggerir que abandonés el seu domicili.

Desesperat i amb una possible ordre de desnonament al clatell, va sortir a buscar aliats. Va trobar la Fedelatina, que el va posar en contacte amb el cònsol de l’Equador i amb el Servei d’Atenció i Denúncies (SAID) de SOS Racisme. La pressió diplomàtica que va exercir el cònsol i l’assessorament legal ofert des de SOS Racisme van permetre denunciar el cas i convocar una reunió seriosa amb el tinent d’alcalde, els Mossos d’Esquadra i l’associació de veïns del barri, que finalment es va posicionar al seu favor. Allà reunits, els Mossos van reconèixer que havien actuat amb negligència, tot i que no van adoptar cap tipus de mesura correctora. Finalment, va ser en Jose mateix qui va aconseguir reunir les matrícules de les motos i els cotxes dels joves per interposar la denúncia.

Des que es va obrir el procés judicial, l’assetjament ha minvat. Però en Jose té por de perdre el judici perquè està convençut que, si venç la impunitat, tornaran a la càrrega.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i al twitter