Ulls nus davant la mirada policial

Aquell dia, la Laura va obrir la porta de la comissaria de Mataró amb seguretat. Els seus fills van entrar al seu darrere. Ja coneixien aquell lloc. El dia anterior, hi havien anat per arreglar els papers del petit. Tot va anar prou bé, tot i que els dos policies de l’entrada es van mostrar inquiets en veure la seva vestimenta. Un d’ells li va dedicar una mirada de menyspreu, que la Laura, cansada de defensar-se, va decidir passar per alt. Quan li ho van demanar, ella no va tenir cap problema a identificar-se: això sí, va sol·licitar que fos davant d’una dona. Ho va fer, van arreglar els papers i se’n van anar.

Aquesta vegada, era el torn del fill gran. Només entrar, desenes de mirades es van centrar en ella. En el seu vestit. En el seu cap. En el seu mocador. En els seus ulls, que es van creuar novament amb els d’aquell policia. No semblava gens content de veure-la. Va agafar tanda, va seure al costat dels seus fills i va esperar. Es va relaxar en veure que, a la taula que li tocava, atenia una dona. Meec! El seu torn. Tot d’una, un policia jove va aparèixer en aquella taula:

-Jo sóc qui farà el tràmit. Saps que has d’identificar-te?

-Sí, sí. Quan arribi el moment, ho faré.

-T’has d’identificar, ara mateix.

-Puc fer-ho, com ahir, davant d’una dona?

-No.

No. Resposta categòrica. Sense espai per al dubte ni la discussió. La Laura es va posar nerviosa. Molt. Va intentar controlar-se… però, quan el seu cap va reaccionar, el seu cor ja havia escopit aquelles paraules com una bala:

-Vas de llest? Per què em parles així?

-Què? A sobre t’atreveixes a dir-me això?

La Laura es va ensorrar. Va plorar. Dos policies la van baixar a una sala i la van interrogar: que des de quan vestia amb nicab, que si l’obligava seu marit… Ella va deixar clar que ningú no podia obligar-la a fer res, que el vestia per decisió pròpia. Es respirava un ambient molt tens.

-Té. Signa la denúncia.

-Per què m’has denunciat?

-Perquè t’has negat a identificar-te.

-Jo no m’hi he negat. Hi ha una gran diferència entre negar-m’hi i demanar que m’identifiqui una dona.

Entre llàgrimes i davant la mirada impassible de les persones presents, va intentar defensar els seus drets:

– Jo també vull denunciar. Si us plau, necessito que em proporcionin els noms i els números de placa dels agents que m’han atès.

-No els hi donarem.

Impotent davant aquest panorama despòtic, va agafar pel braç els seus fills, de cinc i nou anys (que havien presenciat l’escena i semblaven confusos i espantats), i van marxar.

Amb les galtes encara banyades de llàgrimes, la Laura va entrar al cotxe, decidida a conduir de tornada cap a Premià. Va ser aleshores quan el seu fill, el gran, li va preguntar:

-Per què plores, mama?

-Res fill, tinc mal de cap. No et preocupis.

Un cop més, va mantenir els seus fills al marge dels insults i les discriminacions. L’últim que vol és ficar-los males idees al cap.

Enutjada pel tracte rebut, va decidir contactar amb la Fàtima, advocada del Servei d’Atenció i Denúncies (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. Són amigues des de petites, del poble, ja que la Laura viu a Espanya des dels tres anys. La Fàtima li va fer descobrir que allò era perfectament denunciable. I va decidir fer el pas.

No busca diners, no busca venjança. Tan sols respecte. Ser reconeguda com a persona i no com a terrorista. El carrer és el lloc més dur per a ella. Rep crítiques diàries, encara que passegi amb els fills: “Fantasma”, “bruixa”, li diuen. Ha sofert fins i tot intents d’agressió. “Jo no em sento lliure si em tracten així”, assegura la Laura.

Ja no contesta als insults, com solia fer durant el primer any de portar el nicab. Prefereix quedar-se amb els somriures de les persones bones, com la d’aquell llibreter de Premià que es va posicionar a favor seu el dia que anava a comprar els llibres d’escola dels seus fills i va rebre una d’aquelles mirades degradants:

-Antoni, no comentis res. Si dius alguna cosa d’aquesta senyora, a qui jo respecto, sortiràs fora de la meva llibreria.

*Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la Directa acull en la seva edició de paper. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncies de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals. Més informació a www.sosracisme.org i al twitter

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s