Havia acabat el curs escolar i la Mariona estava de visita a casa els seus pares, a Granollers, amb els seus tres fills de set, cinc i un any. Al capvespre, quan el sol ja no apretava tant, ella i el seu germà van baixar amb la canalla al parc perquè s’esbargissin. Al més petit el van deixar dormint a casa els avis. Mentre jugaven, dos nens van començar a barallar-se. Un d’ells, que era fill de l’amo de la cafeteria de la plaça, va anar a buscar el seu pare.

– ¿Oye, tu sabes dónde vive ése crío que ha pegado a mi hijo? -preguntà l’amo del bar al germà de la Mariona, a qui coneixia bé, de conviure al barri.
– No, la veritat és que no ho sabem. Però que més dóna? Només és una petita discussió entre nens… –va intervenir la Mariona, traient-li ferro a la situació.
– Déjalos a estos moros. –vociferà un home assegut a la terrassa de la cafeteria– Estan asalvajados porque ha terminado el Ramadán. Iros a vuestro puto país, ¡moros de mierda!

Automàticament, la Mariona va pensar en el greu que li sabia que els seus fills acabessin d’escoltar aquell insult a la seva identitat. Va replicar a l’home, dient-li que veia inapropiat que fes aquells comentaris davant dels nens i nenes que eren al parc. L’home es va aixecar de la cadira i es va apropar a la Mariona per seguir discutint, cada vegada amb més intensitat. L’acompanyava una dona, que anava amb cadira de rodes perquè duia la cama enguixada.

Tot d’una, la dona també va alçar-se de la cadira i va abraonar-se sobre la Mariona: li va treure el vel, la va tirar a terra i va estirar-la dels cabells mentre la insultava. Tota la plaça era testimoni de què estava passant, però ningú va reaccionar. Ningú. Ningú la va socórrer a ella ni als seus fills, que cridaven i ploraven desconsolats i desprotegits, mentre veien davant seu com la seva mare estava sent agredida. Tan ràpid com van poder, el seu pare, la seva germana i el seu germà van separar-la dels agressors.

Una veïna va trucar als Mossos. Van venir i van aconsellar a la Mariona que no ho denunciés. Desincentivada per aquella conversa, va decidir deixar-ho córrer i no posar cap denúncia. I van marxar, amb la por als ossos, a casa els seus pares.

L’endemà, al voltant de les 11 del matí, el seu marit va baixar a comprar el pa. Al portal, però, es topà amb l’home que les havia increpat el dia anterior. Anava acompanyat d’un gos de la raça pit bull:

– ¿Me estás buscando? –li preguntà, en to desafiant.
– No. No te conozco de nada. –va assegurar el marit de la Mariona, que no havia estat present en els fets del dia anterior.

En aquell moment, el germà de la Mariona, que havia vist l’home des de la finestra, va sortir per la porteria i l’home racista va intentar donar-li un cop de puny. Ell s’hi va tornar malgrat els intents del marit de la Mariona per calmar la situació. Al final, tots tres van acabar rebent.

Més tard, quan la Mariona va sortir de casa, va trobar-se la dona en cadira de rodes davant de la porteria. Just quan ella sortia, li llençà una ampolla de cervesa, que va acabar impactant a la porta d’accés a l’edifici.

– ¿Por qué estás haciendo esto? –va preguntar-li.
– Odio a los moros, que se marchen a su país!

La Mariona, nerviosa per l’actitud agressiva de la dona, va trucar novament als Mossos. Quan van arribar, la dona va allunyar-se tot dient: “Volveré, esto no va a quedar así!“. Els agents van confessar a la Mariona que aquella dona era coneguda al barri per altres mogudes.

Després de passar totes pel metge, per obtenir els informes mèdics que provessin les lesions patides durant les últimes 48 hores, la Mariona i el seu germà van adreçar-se a comissaria per interposar dues denúncies. La primera, adreçada a la noia en cadira de rodes, per haver atacat la Mariona al parc i haver-li tret el vel. La segona, adreçada a l’home que van trobar-se a la porteria, per haver agredit al germà i al marit de la Mariona.

Per assegurar una acusació dels fets en clau de delicte d’odi racista i islamòfob, la Mariona va decidir contactar el Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme. Allà van confirmar-li que les agressions patides podrien ser jutjades com a delicte d’odi i van recomanar-li que busqués testimonis. Van trobar dues dones.

Ara, estan a l’espera de judici. La Mariona té por i no ha tornat a posar els peus en aquella plaça. Si ha d’anar a veure els seus pares, canvia el seu recorregut habitual mentre s’esgarrifa en sentir com la seva filla de cinc anys li diu: “Tranquil·la mama, si ve la noia de la cadira de rodes, jo et defensaré, jo li pegaré!”. No vol que els seus fills, tan menuts, visquin amb ràbia.

Ella ha viscut des dels nou anys a Catalunya i sent que aquest és el seu país però, a ulls dels altres, el mocador la converteix en estrangera. “Vaig deixar passar el racisme quan era petita a l’escola, el racisme amb la funcionària de torn a Hisenda però, això, no ho puc deixar passar. La por se m’ha clavat al cor i pateixo, sobretot, pel que els pugui passar als meus fills”. Més enllà de la violència patida, assegura que el que més greu li va saber és veure que estava sola, que després de vint anys de convivència al barri cap veïna va alçar la veu per protegir-les, a ella i als seus fills.

*Text publicat originalment a La Directa, dins de la sèrie Relats Reals, una iniciativa de SOS Racisme on, respectant l’anonimat de la persona protagonista amb un nom fals, s’expliquen casos reals atesos al Servei d’Atenció i Denúncia de l’entitat.

**Il·lustració de Victoria Cabedo