La Mònica

Em dic Mònica i sóc filla de pare xarnego i mare burgesa. Més concretament, paternalment descendeixo d’una parella empobrida de camperols anarquistes d’un poblet anomenat Villarquemado, a Terol, que van emigrar a Barcelona per fregar terres, ella, i per treballar com a camioner, ell. Van tenir tres fills i van viure dignament al barri del Clot. Els meus orígens materns, en canvi, se situen al barri de Gràcia, on els meus avis van engegar un negoci de motlles de plàstic que en plena dictadura franquista va prosperar d’allò més. Encara viu, la meva àvia, en una casa a Sant Gervasi. Suposo que en gran mesura puc atribuir el meu interès per les desigualtats humanes a la tensió d’haver viscut, en el pla econòmic, amb un peu a cada banda. Tanmateix, en l’escala colonial, com a blanca occidental, ocupo la posició més privilegiada de totes, mentre que en el pla del gènere, com a dona, formo part del 51% de la població que viu oprimida per l’altre 49%, però com a cis-heterosexual, sóc de nou més avantatjada que altres persones.

Així, des del lloc que ocupo, vaig decidir ja fa temps recolzar amb honestedat les lluites contra l’opressió i treballar activament per la transformació social. En aquests moments em podeu trobar a SOS Racisme Catalunya, com a activista i com a coordinadora de comunicació.

Reprenc el fil. Potser com cabia esperar, l’enllaç entre aquestes dues històries de vida tan diferents [la del meu pare i la meva mare] no va prosperar i van optar pel divorci. Pocs anys abans, a la meva mare li havien diagnosticat un parell de malalties cròniques, Síndrome de Fatiga Crònica i Fibromiàlgia, degudes, segons els metges, a l’ambient d’estrès i perfeccionisme al qual s’havia sotmès durant dècades. Ens va criar a mi i a la meva germana, va treballar quaranta hores setmanals i va portar la casa, sempre magistralment i pràcticament sola. Arran del seu esgotament, el meu jo adolescent es va sentir sacsejat per la desigualtat de gènere i vaig començar a nodrir-me de les teories feministes per trobar una explicació precisa de la realitat que ens desborda.

L’experiència personal és fins ara la millor font de coneixement, motivació i talent que hagi pogut trobar. I, en aquesta línia, el viatge, a vegades dins de la meva pròpia ciutat, és la vivència que més m’ha ensenyat. El viatge entès com una sortida de la zona de comfort per conèixer persones més que no pas llocs, per descobrir-se a una mateixa i (re)conèixer l’altra des d’una actitud d’humilitat i obertura.

El primer viatge important el vaig emprendre amb quinze anys, quan l’any 2006 el meu pare em va donar suport econòmic i moral perquè anés sola a Sud-àfrica durant un mes a fer un curs d’anglès. Una privilegiada, sí. Vaig viure en un hostal de Ciutat del Cap, per on anaven passant viatgers de tota mena, alguns d’ells immigrants de països veïns que venien a buscar una oportunitat laboral. Va donar la casualitat que l’hostal es trobava a la banda de la via del tren que durant l’apartheid havia sigut reservada a la població pobra i negra, mentre que l’acadèmia on anava a estudiar anglès se situava a la part rica de la ciutat, on vivia la minoria blanca.

Les desigualtats econòmiques i les diferències culturals que vaig veure i sentir allà em van portar a interessar-me per com vivia la comunitat migrant a Catalunya. Així, en el seu moment vaig decidir fer les pràctiques de la carrera al programa Tot un Món (TV3) i després vaig ser becària al departament de comunicació i premsa de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), on vaig documentar-me sobre la crisi migratòria al Mediterrani i sobre altres temes que encara avui sacsegen la regió.

La segona experiència fora de la meva zona de comfort la vaig viure a Tànger, on vaig anar amb un grup de voluntaris de la Fundació Adsis per acompanyar anímicament els avis i àvies d’una residència durant quinze dies. Amb el temps he qüestionat, i molt, aquestes experiències de voluntariat fugaç. Si pogués tornar enrere segurament no el repetiria, però no puc negar que va ser gràcies a aquest viatge que vaig entrar en contacte per primer cop amb la cultura àrab i la comunitat musulmana.

Va coincidir que estaven de Ramadà i, una tarda, mentre caminàvem pels carrerons del mercat, un home va obrir-me la butxaca de la motxilla i va treure’m la cartera. Acte seguit una cinquantena de persones que passejaven per allà van arrencar a córrer darrere seu. En deu minuts, la cartera va retornar a mi de la mà de la solidaritat d’aquelles persones. Allò em va reafirmar en el que ja intuïa: no hi havia mostra alguna de tenebrositat en l’Islam, com els mitjans de comunicació asseguraven, sinó tot el contrari, i calia lluitar activament contra el discurs de la por i de l’odi amb què el sistema hegemònic occidental ens bombardeja diàriament.  Des d’aleshores, he mantingut un interès ben despert pel món àrab i el sufisme.

Naturalment, l’elecció dels meus estudis universitaris no es va prendre al marge d’aquestes experiències. Ja de ben petita, tenia la intuïció que el periodisme seria una professió que em permetria gaudir de les meves aficions: viatjar, aprendre i escriure. Un cop a la carrera, malgrat algunes decepcions amb els plans d’estudis, vaig certificar que el periodisme, a més de ser-me útil per a comprendre les regles, locals i globals, del joc econòmic i polític, era una eina de transformació social. En aquest sentit, em considero periodista i transformadora social per vocació.

Durant la llicenciatura, a banda de fer un tastet en els estudis d’antropologia en el mig any d’Erasmus a Bolonya, vaig formar-me en el camp de la cultura de pau i la gestió de conflictes i vaig triar l’itinerari cultural i literari per treballar la creativitat i la sensibilitat en la transmissió del missatge.

El Màster en la comunicació dels conflictes, de la pau i dels moviments socials (UAB) em va obrir una finestra teòrica al món de les desigualtats, especialment per raó de gènere i ètnia. També em va ser molt útil per avançar en el periodisme per la pau i la convivència. Paral·lelament, vaig tenir una experiència molt enriquidora a l’Escola de Cultura de Pau (UAB). D’una banda, vaig aprofundir en les dinàmiques i la gestió dels conflictes; de l’altra, vaig posar en pràctica el llenguatge del rigor, la paraula justa i la imparcialitat crítica. Durant quatre mesos, vaig documentar, analitzar i monitorejar els conflictes armats, les tensions socials i els processos de pau de diversos escenaris internacionals.

Posteriorment m’he seguit formant, sempre en línia amb els meus interessos personals. He realitzat un curs d’agent antirumors, m’he format en els camps del fotoperiodisme i el documental social i he cursat el Postgrau en Societats africanes, singularitats i mundialització (UPF), així com diferents cursos de feminisme decolonial, drets humans i anàlisi crítica del discurs.

La majoria de les meves amistats asseguren que sóc una persona observadora i empàtica, que espera, escolta i comprèn. També em veuen com una persona decidida, autoexigent i organitzada, per molt que m’esforci en no semblar-ho.

Personalment, em considero una persona compromesa amb la realitat social i amb les persones que m’envolten. M’esforço constantment per revisar-me i intentar ser la millor versió de mi mateixa. M’alimento del somni i la lluita per fer de la terra on visc un lloc millor. I per molt que en alguns aspectes m’haig d’acabar conformant perquè la rebel·lia resulta esgotadora, mai perdo de vista l’horitzó de la utopia, basada en els ideals de l’amor, la justícia,  la llibertat i la pau.